Cada diumenge al College es celebren els anomenats formal dinners. És celebren en el menjador comú, però amb la diferència que els estudiants han de vestir obligatoriament la capa.
Avui dia 1 de Maig, dia del treballador arreu d'Anglaterra es celebra l'anomenat May Day. És una celebració tradicional on bàsicament durant el dia desfilen diferents grups de persones per les ciutats ballant el que s'anomena Morris Dance. A Oxford també es celebra però de manera diferent a la resta del país, la festa comença a les 6 del matí.
Dimecres em vaig reuinir amb qui sera la meva tutora, la Prof. Alison Noble. El laboratori on anire a currar es troba a 15 min del centre en transport public i hi ha una pujadeta que quan tingui la meva propia bici flipare per fer-la. Esta situat al costat del Crurchill Hospital i el vaig trobar perque es tot verd des de fora. Es modernissim, i a tot arreu es necessita una tarjeta d'identificacio per entrar. De moment en tinc una de temporal a espera que em facin una propia.
Despres de parlar amb l'Alison ella va determinar que seria profitos per a mi que dijous i divendres anes a unes classes que donen a els estudiants de doctorat. Pero aixo ja sera un altre post.
Despres d'aconseguir que em fessin un lloc al lab i em donessin un pc, vaig tonar a la resi on vaig conicidir al passadis amb el geni rus. Em va comentar que alguna nit es reuneix amb els veins d'habitació per tal de pendre unes birres, allò tan català com fer el toc o toquillo i li vaig comentar que m'avisessin quan hi haguès una d'aquestes reunions improvisades. Total ahir a quarts d'onze el geni rus em va trucar la porta per fer un toquillo a la seva habitació on vaig coneixer la resta de veïns immediats: un geni alemany (estudia física de particules com el geni rus), un tiu de singapur que sembla un nen de 13 anys però porta anell de casat i sempre riu, i un quarenton de London que estudia arqueologia i que encara viu amb els seus pares (quan és a londres).
A falta de birres el geni rus ens va oferir sidra, vi i jagermeister. La veritat es que son bona gent però són massa friquis... Era com estar dins de la serie The Big Bang Theory, on jo era la Penny! Vam parlar de si l'univers era pla, dels dialectes del xino, el angles quarenton ens va renyar per les americanades que deiem i vam parlar també de f1, entre d'altres temes. Total, que amb el "toquillo" vaig anar a dormir a les 2 gairebé!
Bueno ja fa tres dies que soc a Oxford, ja se que vaig tard actualitzant el blog... Pero he hagut d'adaptar-me a la vida britanica! Pero anem per parts, comencem pel comensament (perdo per la falta d'accents i c trencades, teclat britanic).
Vaig arribar a Oxford massa tard, massa cansat i amb massa equipatge. Dos hores i mitja de vol, i quan vaig arribar al aeroport no hi sortia cap bus cap a Oxford fins al cap de dues hores. I despres dos hores mes de viatge de Luton a Oxford. Si mai veniu per aqui compreu el bitllet de bus per internet, tothom el portava ja impres (com jo que soc un tiu previsor). Total, vaig arribar a Oxford a quarts de nou i sort que no plovia i vaig poder buscar la residencia amb prou comoditat. Exceptuant el fet que se'm va trencar el manec de la maleta de ma i no sabia ben be com estirar-la (porteu sempre cinta aillant en cualsevol viatge, en McGuiver segur que ho feia!).
Primera impresio de la resi: on collons m'he ficat? La resi es un antic hospital adaptat per ser resi. Dic adaptat i no reformat, que no te res a veure. Vindria a ser com un hospital d'abans de la guerra mundial que va ser abandonat. Dona un ambient una mica de peli de por a la nit, pero ja m'hi he acostumat. La magia d'Oxford es que tots els edificis son centenaris, es tot molt antic. Pero tambe es un inconvenient a l'hora de viure-hi. Bueno, es assumir-ho. A mes a mes, vaig arribar a la habitacio i no tenia conexio a Internet, no tenia llensols ni edredon. Sort que portava uns llensols meus i una manta! La part positiva es que l'habitacio es gran, com uns 4x4 metres. Comparteixo lavabo, dutxa i cuina amb 5 o 6 persones mes, que aixo ja no mola tant.
El primer d'aquests veins que vaig coneixer va ser un tiu rus de metro nouranta-cinc d'alt amb cueta i perilla de xivu. Acollonant. La veritat es que es molt bon tiu, de seguida em va explicar com anaven les coses per alla i em va explicar que estudiava: fisica de particules. L'any passat va estar a Cambridge, aquest a Oxford i d'aqui dos mesos se'n va a currar al CERN al accelerador de particules. Un puto geni.
Continuara...